La gran sorpresa

                                    

                                              
Aquell matí, el Camil estava especialment somrient, tal i com va veure a la Marina, la va abraçar amb força i li va menjar el coll a petons. Ell, va comentar que no tenia ganes de córrer, que preferia  que es quedessin per allí. La Marina va somriure, "d'acord, amor".
                          
La mar estava agitada, les onades trencaven a la sorra amb força, deixant anar bromera blanca. Feia un aire fred.
                          
El Camil es va treure les vambes i va posar els peus a l'aigua. I ja amb les cames flexionades, va començar a fer els exercicis que ella li havia ensenyat.
                          
Ella l'observava, era tan atractiu, i tenia un cos tan ben format. 
                          
Així, que ella va fer el mateix, va treure's les vambes i va introduir-se dins l'aigua al seu costat. S'anaven mirant de reüll. Anaven fent els exercicis d'una manera sincronitzada. L'únic so que s'escoltava era el de les onades. El sol, escalfava lleugerament, com si no els observés desde dalt. 
                          
Gairebé, havien acabat quan, algú va començar a entrar a l'aigua allí a on eren ells. 
                          
El Camil es va girar a observar qui era, amb un somriure d'orella a orella, i va girar la mirada  intensa cap a la Marina, que es va girar lentament.
                          
Entrava a l'aigua, una dona menuda, grassa. Entrava somrient. Decidida. 
                          
La Marina va mirar al Camil, semblava que ell la coneixia. Va pensar que seria la seva novia, però no ho podia ser, perquè ella havia vist fotografies, i només tenia 25 anys, en canvi aquesta, era de la seva edat. 
                          
La que entrava, mirava a la Marina amb un ulls oberts de bat a bat, i a l'igual que el Camil, amb un somriure esplèndid.
                          
- Buò! Ja veig que no	em coneixes...
                          
El món es va detenir per un moment. 
                          
La Marina no donava crèdit de qui estava veient. Com podia ser? Allí a la platja, dins l'aigua...
                          
La Xia... la petita Xia...
                          
Les gavines voletejaven sobre els seus caps i donaven veu, a aquell moment màgic.
                          
La Marina va córrer a abraçar a la Xia. Les dues es van fondre en una abraçada llarga i càlida.
                          
- Com pot ser això?	Xia... com m'has pogut anar a trobar precisament en aquest lloc?
                          
- Pregunta-li al	Camil... -va somriure- gràcies al Facebook, em va localitzar i em	va enviar un missatge i mira... aquí estic!
                          
La Marina va mirar amb sorpresa al Camil i li va donar mil gràcies. Les dues es van tornara abraçar mentre les llàgrimes lliscaven per les galtes. De sobte va dir la Xia.
                          
- Deixa'm Buò! Tantes	abraçades, tantes abraçades i ploramiques... he vingut per lluitar	amb tu! Però abans t'he de dir, que mai més he lluitat des de la mort del mestre Wang.
                          
Els ulls de les noies es van posar tristos. I va seguir:
                          
- El temps no ha passat	envà per a mi. Però aquí estic, per estar al teu costat i seguir	aprenent de tu, mestra Buò. I va prosseguir:
                          
- El mestre Wang ja	m'ho va dir, "el respecte es guanya, l'honestedat s'aprecia, la	confiança s'adquireix i la lleialtat... es retorna!"